Inthira Thakhek (Thakhek, Khammouane)

L'hotel Inthira de Thae Khaek te un servei de restaurant molt bo. Fan cuina laosiana, tailandesa i europea, amb una carta amplia i variada.  

 

 

El lloc, molt cèntric, és agradable, com ho és de fet l'hotel en si, amb una estètica cuidada que invita a entrar-hi.

 

Vaig sopar-hi un plat típic de la cuina tailandesa que anomenen "Morning Glory". De fet son uns vegetals concrets, l'espinac d'aigua, o Ipomoea aquatica, saltejats amb all i bitxo. De bitxos, en un plat relativament petit, n'hi havia set. Suficients per treure foc per la boca. Però tot i així era molt, molt bo i de fet altres cops que he provat el mateix plat menys picant, no resulta ni la meitat de bo. Com a curiositat diré que amb tant de bitxo pel mig, em vaig menjar els alls com si fossin ametlles...

 

This photo of Inthira Thakhek is courtesy of TripAdvisor

 
Tinc el costum de demanar la beguda desprès que m'hagin portat el menjar, i així eviti que s'escalfi abans d'hora. En aquest cas, però, vaig cometre l'error de provar el plat abans de tenir la beguda, i no tenia amb què apagar el foc.
 
Val a dir, a més, que si bé el cuiner és excel·lent, els cambrers estan lleugerament empanats, són d'aquells que un cop que t'han servir, no acostumen a tornar-te a mirar, ni a preguntar, no fos cas que necessitessis alguna cosa més...
 
Com que tenia més gana vaig demanar també un arròs fregit amb carn de bou, que estava simplement correcte.
 
Els dos plats amb una Beerlao de mig litre, em van costar 80.000 kips, al canvi uns 9 euros.

RELACIÓ QUALITAT7PREU 8/10

Bar Restaurant Adela (Barcelona)

No acostumo a repetir crítiques de restaurants, però crec que aquesta ocasió s'ho val. Molts mesos després d'haver publicat el meu primer comentari sobre aquest bar-restaurant del Clot, vaig rebre un email de la filla dels propietaris en què em donava les gràcies pel que havia escrit i em convidava a tornar-hi.

Finalment un dia que era a prop hi vaig tornar amb la idea de passar desapercebut. Però vet aquí que la senyora de seguida em va reconèixer i em va donar la benvinguda, tot ensenyant-me el quadre que tenen a la paret amb la crítica exposada.

En aquesta ocasió vaig triar de primer uns macarrons gratinats que van superar totes les meves expectatives. Precisament els macarrons no els demano mai enlloc, perquè em solen decepcionar en comparació amb els casolans que fan la meva dona i la meva sogra. Però aquests eren boníssims. El plat era descomunal i no en vaig deixar ni una engruna.

Portaven carn, tomàquet, beixamel, pebrot, una punta de picant i un formatge de gratinar molt bo que li acabava de donar el toc definitiu. Insuperables.

De segon hi tornava a haver guatlles, que l'altre cop vaig trobar delicioses, i també galtes, que són un dels meus plats favorits, però finalment vaig triar fetge de be, que és una de les coses que no acostumo a menjar a casa i que també m'agrada molt. També estava molt bo, tot i que cal criticar el fet que les patates que ho acompanyaven fossin congelades. Tant per tant, hauria preferit unes xips...

Finalment de postre vaig prendre flam amb nata. Més aviat un pudding monumental. I per fer honor a tot això un vi negre dolcet i fresc que entrava molt bé, i un cafè d'aquells que costa de trobar.

RELACIÓ QUALITAT PREU 8/10

Shayan Restaurant (Meybood)

El Shayan es probablement el millor restaurant de Meybod, una ciutat del sud de l'Iran famosa per la seva antiquíssima Ciutadella. Te un gran saló amb taules permanentment parades i una carta sense gaire exquisideses, basada en l'oferta habitual al país: carn de bé i de pollastre en pinxos a la brasa.

Vet aquí, pero que també hi ha peix, fins i tot dues varietats de peix. I no es d'estranyar perque encara que estiguem al cor del desert, el Golf Persic es molt aprop.

Ho serveixen tot amb les tones d'arros d'acompanyament habitual i també amb patates fregides, tomàquet, i altres elements de guarnició. També hi posen una salsa envasada feta amb encurtits que acompanya molt bé al peix.

No es que sigui un restaurant que per si mateix mereixi l'esforç d'agafar un avió per anar a menjar-hi, pero si ja hi ets, es una bona opció. 

El preu d'un dinar sense postre i amb beguda, es d'uns deu euros. Força car per al que s'acostuma a pagar en aquest país.

RELACIÓ QUALITAT/PREU  6/10

Vakil Tea House (Kerman)

Al cor del basar de Kerman hi ha un restaurant excel·lent ubicat a l'interior d'uns antics banys àrabs. A l'Iran, la majoria de hammams han estat transformats en museus, salons de te o restaurants. 

 

A l'entrada uns cartells en farsi, escrits amb l'alfabet aràbics, deuen informar que allò es un restaurant. Ho dic perque no hi ha cap altre indicació que ho faci pensar. Jo ho vaig trobar perque m'ho havien dit uns valencians que hi havien anat a dinar el dia abans, si no impossible!...

A l'entrada hi ha un individu molt empanat que pren nota de la comanda i cobra, mentre es distreu fent qualsevol altra cosa, vull dir que el que hauria de ser un tràmit senzill i ràpid, es transforma en un petit calvari. Per sort, sobre la seva taula hi ha una carta impresa amb el nom i els preus dels plats en angles.

Hi ha kebabs i arròs, però també hi ha, i això es que es important, tres plats típics de la cuina tradicional iranià, el Dizi, que es aquella mena d'escudella que serveixen a dins d'un morter i que cal prendre en dues parts: el líquid en forma de sopa, i la carn i els vegetals, xafats com si fossin un puré. 

També hi ha una mena de puré de carn i auberginia, amb una salsa de iogurt molt àcida, amb fruits secs, que es una autèntica delícia, i un plat se blanc pero exclusivament vegetal amb llegums. Vaig provar les tres coses i tot estava molt bo, pero el que mes em va agradar va ser el puré de carn i aubergínies.

 

El local es preciós, i habitualment es ple de públic local, sobretot grups familiars, a vegades molt grans, i grups de dones i noies soles. Pero alguns dies també s'hi poden trobar turistes.

 

Mentre dines es por escoltar l'actuació de dos músics. Un roca una mena d'arpa petita de percusió i l'altre canta i toca una pandereta enorme. Interpreten musica tradicional iraniana i es molt agradable.

 

Els preus son els habituals al país. El plat mes car costa 130.000 ryals que en el moment que jo hi vaig anar eren quatre euros.   

RELACIÓ QUALITAT/PREU: 8/10

Qavam Cafè & Restaurant (Shiraz)

El Qavam Cafè & Restaurant es un petit tresor... Un restaurant extraordinari que al meu hotel de Shiraz no coneixien, però sobre el qual jo n'havia llegit recomanacions al Trip Advisor.

 

Quin es el secret d'aquesta meravella? Ni mes ni menys que la cuinera, la mare del propietari, que fa menjars típics de la cuina tradicional, una cosa que a l'Iran costa molt de trobar, perque la gent només menja cuina tradicional a les cases particulars i quan surt de restaurant, sol menjar carn a la brasa i arròs, molt arròs.

D'entrada el Qavam Cafè & Restaurant te una decoració que no te res a veure amb la dels restaurants iranians que son de dos tipus: o kitch orientals els de luxe, o fast food amèrica la resta. 

En canvi aquest podria ser perfectament un restaurant arregladet de Barcelona, decorat amb senzillesa però amb gracia, amb alguns objectes antics i ambient acollidor.

He vaig dinar una sopa vegetal molt bona...

Una amanida de iogurt i auberginia fumada...

 

I de plat principal una mena d'escudella que es diu Dizi... Et porten una barreja de carn de bé desossada amb mongetes, patates, tomaquet i altres vegetals, i molt de suc, posada dins d'un recipient de metall molt pesant. Tambe et porten una ma de morter, un plat, una safata plena de menta i cilantre i una mena de salsa feta amb encurtits molt bona.

En veure tot això jo no sabia per on començar i m'ho he anat menjant com hem pogut. Fins que ha vingut l'amo del restaurant i m'ho ha explicat...

Primer es posa tot el líquid que hi ha al morter dins del plat i em pren com una sopa, sucant-t'hi pa. 

Després s'aixafa dins dels morter la carn, les llegums i les verdures...

I també es posa al plat, acompanyant-lo amb la menta, el cilantre i la salsa d'encurtits. Es boníssim!

 

A la nit hi vaig tornar i vaig demanar una sopa freda de iogurt, cogombre, panses i nous, que era exquisita. 

I de segon, pebrot i auberginia farcits amb arròs i altres vegetals. 

Estava fet de feia només dues hores i havia tingut temps de reposar sense passar-se, o sigui que estava en el seu punt. Tant el dinar com el sopar em van costar catorze euros. 

RELACIÓ QUALITAT/PREU   9/10

 

La Fonda del Port Olímpic

La Fonda del Port Olímpic és un d’aquests típics restaurants de moda de la façana marítima de Barcelona. Els caps de setmana està a petar de gent per la qual cosa vist des de fora fa la impressió que s’hi deu menjar bé.

Després de l’experiència, però, em pregunto si hi ha gent amb prou estómac com per voler repetir o si les víctimes són sempre diferents.

Fan un menú de vint-i-sis euros que consisteix en quatre entrants, un segon, i uns postres, amb beguda a part. D’entrants vam triar musclos a la marinera, amanida de foie, llagostins bullits i xipirons. També ens van portar un plat d’olives molt salades i pa amb la massa crua.

L’amanida era tremendament insípida, amb encenalls de foie congelats i parmesà de mala qualitat. La salsa dels musclos a la marinera era clarament artificial, probablement de sobre i absolutament immenjable. Vam protestar per la mala qualitat dels musclos i ens en van portar de fets al vapor, però havien estat cuits sense sal i tampoc no es podien menjar.

La paella de marisc era senzillament correcte, com la que es pot menjar en qualsevol restaurant de menú econòmic, però això sí, farcida de llagostins, gambes i escamarlans.

Els postres feien honor a la resta. La crema catalana estava feta amb espessant i colorant i l sorbet de llimona era de jutjat de guàrdia, empalagós, excessivament dolç i amb una textura clarament artificial.

RELACIÓ QUALITAT/PREU:  4/10

Refugi Cap del Rec (Lles)

Als refugis de montanya no s'hi va en pelegrinació gastronòmica, més aviat al contrari. Solen ser justets de cuina i poc variats, pero de tant en tant també s'hi troba alguna sorpresa.

Al refugi de Cap del Rec, a la Cerdanya, s'hi pot arribar còmodament en cotxe i des d'allà és possible fer excursions a peu molt interessants, i ascensions als diversos cims de la zona, com ara la Tossa Plana de Lles, de 2.916 m.

El refugi és còmode, amb una sala gran, decorada amb cartells, fotografies i objectes relacionats amb l'alpinisme.

Pel que fa al menjar, de primer hi acostuma a haver sopa d'escudella barrejada, macarrons i una amanida amb patates fregides i formatge, força original i bona.

Els macarrons són un bon aport d'hidrats de carboni. Correctes i prou, sense formatge i sense passar pel forn.



De segon  hi acostuma a haver o butifarra a la planxa o pollastre al forn. El pollastre estava bo, pero lamentablement anava acompanyat de les maleïdes patates congelades fregides. Val a dir que amb oli d'oliva, la qual cosa és tot un detall.

Entre la més variada oferta de postres, vam triar un flam de mató, poc destacable.

Tot plegat, acompanyat d'aigua i vi per quinze euros.

RELACIÓ QUALITAT PREU 6/10