Quan cau la tarda la plaça de Jemaa El Fna, a Marràqueix, es converteix és un menjador gegant. Tota la part esquerra queda ocupada per una vintena de restaurants a l'aire lliure, on es poden menjar sobretot carns a la brasa i la sopa tradicional marroquina, la harira.
Però just abans d'entrar en aquesta zona, una mica més a la dreta, s'hi instal·len unes parades més petites on es serveixen caragols.
A mi els caragols m'agraden d'una manera moderada, no és quelcom que em torni boig però tampoc em repugnen. El Josep Pla qual·lificava les persones pel nombre de caragols que són capaços de menjar, "aquest és un home de tres-cents caragols", per exemple.
Jo dec ser a tot estirar un homenet de cent caragols, i en una ocasió en què vaig superar el meu límit el càstic va ser a la mida del meu excés. No recomano a ningú una indigestió de caragols...
Per això mentre badava per la plaça els caragols no figuraven entre les meves aspiracions gastronòmiques. Però vet aquí que em vaig trobar un amic, el Joan que em va explicar entusiasmat que s'acabava de fotre uns caragols i que li havien agradat tant que hi tornava.
Vaig dir que l'acompanyaria, però que jo no en pensava menjar, però un cos assegut a la parada del Mustapha, no me'n vaig poder estar de provar-los...
Pimer em vaig menjar els caragols, que
eren blancs, i després, en comprovar que la gent del país es bebia el
suc com si fos una sopa, jo també ho vaig fer... Saborós i picantet!
Un bol gran de caragols amb el brou que els acompanya, costa 90 cèntims d'euro
